Les dones de l'Odissea en la poesia de Mercè Rodoreda

Plany de Calipso

Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i I'erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l'oreig entre les fulles, l'estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T'he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t'entornes cap a la teva mort.

Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l'olivera immòbil en son furor retort,
pero al pit m'agonitza un escorpí escarlata.


Nausica

L'espatlla nua et lluu d'un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d'argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.

El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
serhs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te'l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.

Dolc animal ferit pres en xarxa d'estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l'ombra que els ha deixat,

l'alta aurora cruel et posara en els bracos
un abisme d'enyor com un ocell cansat
dut per l'ona de sal que esborra els últims passos.


Penèlope

Em compta el temps la marinada amarga,
la mar amb son abominable crit!
La mel dintre la gerra s'ha espessit
i els brots que vas deixar fan ombra llarga.

Oh xaragall lluent! La seda blanca
serà la lluna de la meva nit;
l'arbre cairat, capcal del nostre llit,
estén encar un pensament de branca.

Esquerpa, sola tota fel i espina,
faig i desfaig l'absurda teranyina,
aranya allucinada del no-res.

Un deix d'amor arran de llavi puja
i mor com una lldgrima de pluja
al viu del darrer petal que ha malmès.


Ulisses en l'illa de Circe

En la barreja d'un folcat d'oprobi
ara ja sou sota rasposa pell
amb boques afuades en musell,
grinyoladissos al voltant de l'obi.

Haurà bastat, oh companyons, la quera
incessant de la fam, tota cabdell
pel laberint feréstec del budell,
la malvestat d'una deessa artera!

Que us valguin totes les viltats rebudes
quan sereu verticals sobre els peus rudes,
bracos capcats per les forcades mans!

En cims d'honor o en conca de servatge,
recomenceu amb pacient coratge
l'aventura difícil d'ésser humans.


#jollegeixo #poesiacatalana #diadelapoesiacatalanaainternet

El temps que no es veu i ens pasta

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, 1962 (Barcelona, Club Editor Jove, p. 246):

"I vaig sentir d'una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia."

Una descripción perfecta del paso del tiempo. Breve, directa, auténtica. Universal.