Plany de Calipso
Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i I'erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.
Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l'oreig entre les fulles, l'estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.
T'he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t'entornes cap a la teva mort.
Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l'olivera immòbil en son furor retort,
pero al pit m'agonitza un escorpí escarlata.
Nausica
L'espatlla nua et lluu d'un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d'argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
serhs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te'l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
Dolc animal ferit pres en xarxa d'estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l'ombra que els ha deixat,
l'alta aurora cruel et posara en els bracos
un abisme d'enyor com un ocell cansat
dut per l'ona de sal que esborra els últims passos.
Penèlope
Em compta el temps la marinada amarga,
la mar amb son abominable crit!
La mel dintre la gerra s'ha espessit
i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
Oh xaragall lluent! La seda blanca
serà la lluna de la meva nit;
l'arbre cairat, capcal del nostre llit,
estén encar un pensament de branca.
Esquerpa, sola tota fel i espina,
faig i desfaig l'absurda teranyina,
aranya allucinada del no-res.
Un deix d'amor arran de llavi puja
i mor com una lldgrima de pluja
al viu del darrer petal que ha malmès.
Ulisses en l'illa de Circe
En la barreja d'un folcat d'oprobi
ara ja sou sota rasposa pell
amb boques afuades en musell,
grinyoladissos al voltant de l'obi.
Haurà bastat, oh companyons, la quera
incessant de la fam, tota cabdell
pel laberint feréstec del budell,
la malvestat d'una deessa artera!
Que us valguin totes les viltats rebudes
quan sereu verticals sobre els peus rudes,
bracos capcats per les forcades mans!
En cims d'honor o en conca de servatge,
recomenceu amb pacient coratge
l'aventura difícil d'ésser humans.
#jollegeixo #poesiacatalana #diadelapoesiacatalanaainternet
No hay comentarios:
Publicar un comentario